Autor: mm.vanrell

Guijarro-Fuentes, P., Bello, Iria, i S. Masià, M. (2024). Aspects of morphosyntax of Majorcan Catalan-Spanish bilingual variety. The omission of direct objects. Dins V. Torrens (Ed.), Language Acquisition in Romance Languages (pp. 34-55). John Benjamins Publishing Company.

Aquest article estudia la convergència estructural entre dues llengües romàniques que estan en contacte estret. Més concretament, analitza les diferències en la realització del clític i l’omissió de l’objecte en castellà i català. Mentre que en castellà és possible ometre locucions corresponents a objectes directes en funció de la seva definició (Campos, 1986; Clements, 2006) i no per la seva posició sintàctica, el català no omet habitualment els pronoms d’objecte sinó que requereix l’ús del partitiu en amb antecedents indefinits. Es va dissenyar una tasca de judicis de gramaticalitat a través d’una escala de Likert de cinc punts adaptada de Bruhn de Garavito i Guijarro-Fuentes (2002) per mesurar l’acceptabilitat de diverses expressions d’objecte en 70 construccions diferents en castellà per part de parlants nadius monolingües (n=44) i bilingües català-espanyol (n=34). En la tasca, els participants varen llegir un breu diàleg que contenia una pregunta i una resposta breu i se’ls va demanar que puntuassin la naturalitat de la resposta. Les variables lingüístiques inclouen el tipus d’estructura sintàctica (oracions simples o complexes), les propietats semàntiques del referent (+/- definit) i la gramaticalitat de l’enunciat. Els estímuls es varen replicar set vegades per condició. Els resultats varen mostrar diferències significatives entre monolingües i bilingües, ja que aquests últims acceptaren sistemàticament una àmplia opcionalitat pel que fa als objectes directes nuls. Per contra, no s’han pogut trobar diferències segons la dominància lingüística en el grup bilingüe. Les dades permeten discutir diferents enfocaments pel que fa a la realització de trets interpretables i la variabilitat en els parlants bilingües. (Més informació). 

Rius-Escudé, A., Royo i Bieto, C., i Mañas Navarrete, I. (2024). Actitud y asertividad en el aula en el uso de la lengua catalana oral. El Guiniguada, 33, 245–260. 

L’objectiu de l’estudi és analitzar l’actitud i assertivitat en l’ús del català oral que mostren a l’aula 44 alumnes del grau d’Educació Primària de la Universitat de Barcelona i de la Universitat Rovira i Virgili durant les pràctiques del curs 2021-2022 en 34 escoles diferents. S’hi comparen les dades qualitatives i quantitatives d’una acció formativa sobre assertivitat lingüística, gràcies a un qüestionari d’observació que varen emplenar dues vegades els tutors dels centres educatius, abans de l’acció formativa i després. Quantitativament, hi ha una diferència estadísticament significativa entre els resultats d’ambdós qüestionaris en dues de les quatre dimensions estudiades: la freqüència d’ús de la llengua catalana i la competència lingüística dels futurs mestres. Qualitativament, s’analitzen les estratègies que fan servir aquests alumnes a l’aula per fomentar l’ús del català: en el segon qüestionari, s’observa un augment de les estratègies més assertives i una disminució de les que ho són menys. (Més informació). 

Vanrell, M.M. (2024). Parlar bleda in the Balearic Islands: Contact induced change or a matter of sounding less peripheral? In: Léonard, K., Scetti, F., Léonard, J.L. (eds.), La sociolinguistique insulaire : avantages et désavantages d’être une île, 189-206. Observatoire européen du plurilinguisme.

L’estudi constata com, durant les darreres dècades, igual que a les societats occidentals, les Illes Balears han experimentat una diversificació excepcional en termes de nombre i origen territorials dels immigrants. L’objectiu de l’article és explorar l’impacte d’aquesta nova situació sociodemogràfica a l’arxipèlag balear a través de l’estudi del parlar bleda, una varietat de la llengua catalana parlada principalment pels joves que resideixen a zones urbanes. Una de les troballes importants de l’article és que, en comptes de tractar-se d’una sola varietat, estam parlant d’un conjunt de varietats que comparteixen aquestes característiques. Aquests trets inclouen la pèrdua de /v/, el ieisme i la desvelarització de /l/. A més, a Eivissa s’ha documentat l’aparició d’una varietat de contacte, utilitzada en el context educatiu. (Més informació). 

Faust, N., i Torres-Tamarit, F. (2024). Metrically conditioned /a/-syncope in Modern Hebrew compounds. Natural Language and Linguistic Theory. https://doi.org/10.1007/s11049-023-09607-z

L’article aborda el fet que en hebreu modern alguns noms presenten síncope obligatòria de /a/ en síl·labes obertes si són antepretòniques en una paraula simple. Les mateixes vocals es poden sincopar opcionalment en qualsevol síl·laba pretònica en membres no finals de compostos. L’estudi mostra que la síncope en compostos en hebreu omple un buit en la tipologia de posicions febles i proposa una anàlisi formal emmarcada en la Gramàtica Harmònica Gradient (Més informació). 

Vanrell, M.M., i Prieto, P. (2024). Identifying question type: Evidence for temporal integration in the perception of intonation contours. Dins W. Elvira García i P. Roseano (Ed.), Avances metodológicos en fonética y prosodia (pp. 333-344). Editorial UNED.

L’objectiu d’aquest estudi és avaluar el pes de la informació que es manifesta a través de l’accent prenuclear i nuclear quan els oients han d’identificar dos tipus d’oracions interrogatives, les interrogatives absolutes i les interrogatives parcials. Concretament, es varen dur a terme dos experiments, que exploraren si els oients mallorquins serien sensibles a les propietats accentuals de la partícula que [kə] vs. el pronom què [ˈkə] en les interrogatives absolutes i parcials respectivament. Mentre que l’experiment 1 va avaluar si els oients donarien més pes a la informació prenuclear quan la nuclear era ambigua, l’experiment 2 pretenia explorar el valor perceptiu dels diferents trossos de la informació prenuclear i nuclear de manera aïllada. Els resultats confirmen que els oients mallorquins poden aprofitar la part prenuclear del contorn mentre intenten descodificar el significat entonatiu, específicament en tasques d’identificació del tipus d’interrogativa. I, encara més important, s’observa que les propietats de processament de la part prenuclear del contorn es reforcen quan la part nuclear del contorn és ambigua. Aquest fet suposa evidència a favor que el processament de l’entonació implica una tasca activa d’integració temporal (en el sentit de Moore, 2003). Així doncs, podem considerar el processament perceptiu i la interpretació dels contorns entonatius com un procés d’integració temporal actiu i no unidireccional, que té en compte tots els components del contorn entonatiu (és a dir, tant prenuclears com nuclears) i que implica
comparacions automàtiques de les diferents parts tant cap endavant com cap endarrere al llarg de la cadena de la parla. (Més informació).